Pregó Festa Major de Tavertet 2015

Agost 28, 2015 § Deixa un comentari

Bona nit a tothom. Gràcies per acompanyar-nos en la lectura del pregó de la Festa Major de Tavertet d’aquest 21 d’agost de 2015. En primer lloc, vull expressar l’honor que representa que hagueu confiat en mi per preparar-lo. Moltes gràcies al consistori i la comissió de festes per la proposta i, ja de pas, dir-vos que em sap greu que no haguéssiu trobat ningú millor. 
En segon lloc voldria demanar-vos disculpes perquè aquesta nit no tinc cap pregó per llegir-vos. No sé si ho sabeu tots, però jo em guanyo la vida a la ràdio, i la gent d’aquell mitjà acostumem a tenir molt “cuento”, molts en vivim i per això, en lloc d’un pregó, el que us porto aquesta nit és un conte. I com que diuen que tots portem un nen a dins, sobretot les embarassades, espero que us agradi. Es titula…

“El pregoner sense pregó”

Vet aquí que una vegada, no fa pas massa temps, un jove i atractiu locutor de ràdio –aquí es nota que el conte és meu- va rebre la proposta de preparar el pregó de la Festa Major del petit poble on estiuejava. Per indicació de l’alcaldessa, qui li ho va demanar va ser l’amo de l’únic hostal d’aquell indret, un nervi d’home que tot el que tenia d’inquiet també ho tenia de bon cor. “Ens encantaria que fessis el pregó de Festa Major. Et faria il·lusió?”, li va preguntar amb entusiasme. Molt afalagat, però creient que no havia fet prou mèrits per aquella distinció, el locutor va voler declinar la proposta i va començar a excusar-se: “Esclar que sí, però jo…”. Encara no havia acabat la seva resposta que el bon hostaler ja l’estava felicitant. “Has dit “esclar que sí”, oi? Fantàstic!! Vaig a esbombar-ho per tot el poble”. Quan el locutor va concloure la seva argumentació per no fer el pregó, tot el que quedava de l’amo de l’hostal era el núvol de pols que havia aixecat en marxar esperitat a anunciar als quatre vents i als tres carrers del poble que ja tenien pregoner per la Festa Major.
“Per què jo? Què diré a aquesta gent del seu poble que ells no sàpiguen?”, es preguntava el pregoner investit a contracor. De fet, aquell era tot just el setè any que passava les vacances en família en una vila que els havia robat el cor des del primer cop que hi van posar els peus, gairebé per accident. Des de llavors es passaven l’any comptant les hores que faltaven per escapar-s’hi tan sovint com els fos possible. Tot i així, no veia el motiu per haver estat escollit el pregoner d’aquell any. Al poble hi sobraven persones més adequades que ell per complir aquella funció. Hi havia eminents historiadors en safareig local, poetes cantaires, arquitectes amb bons fonaments, plusmarquistes de piscina municipal, experts en cervesa de barril amb el do de l’omnipresència, audaços buscadors de bolets, advocats de casos perduts, economistes amb la mà foradada, periodistes ermitans, excursionistes de pedra picada, ciclistes de pinyó gros o cuiners i cuineres tan bons que això de les estrelles Michelin els semblava un sopar de duro.         

Assumint que no hi havia marxa enrere, el pregoner sense pregó es va posar a rumiar-ne el contingut. Tenia unes quantes setmanes de marge i tard o d’hora, va pensar, alguna cosa se li acudiria. Va fullejar llibres que repassaven de dalt a baix tots els aspectes d’aquell poble. Parlaven de la història, l’arqueologia, la geografia, la biologia, l’orografia, la genealogia i la xafarderia d’aquelles contrades. Semblava mentida que un poble tan menut donés per tantíssima literatura. Però lluny d’inspirar-lo, aquell allau de dades van aclaparar el pregoner i encara es va sentir més incapaç de dir res de nou sobre aquell petit poble que el desbordava.

Se li va ocórrer aleshores que, potser, el millor seria parlar amb la gent del poble per saber què podria explicar al seu pregó perquè veritablement valgués la pena. Uns li van recomanar que apel·lés a transcendència, que busqués valors universals en qualsevol detall que li oferís aquella vila. Allò de la grandiloqüència sempre funcionava. D’altres li proposaven que fes una mena de sermó laic per alliçonar els assistents sobre la imperfecció de la seva existència. També li van suggerir una oda autocomplaent que fes feliç a tothom o que aprofités el pregó per reclamar gandules noves per la piscina, abans que algú es fes una contractura d’esquena o, a més d’una insolació, agafés el tètanus. En aquell moment, el pregoner sense pregó va entendre que mai faria un text que satisfés tothom. Hauria de jugar-se-la i tirar pel dret; apostar per una idea, per molt escabellada que semblés i convertir-la en un pregó. Només li calia trobar un bri d’inspiració, una espurna de creativitat. El pregoner sense pregó es va convèncer que les muses li vindrien si un capvespre s’asseia a l’extraordinari mirador panoràmic que aquell petit poble tenia al capdamunt d’una cinglera.

Allà assegut, el pregoner va tancar els ulls tot esperant que alguna ocurrència brillant se l’instal·lés al pensament. Notava el ventijol que li fregava la pell, la lleu escalfor del sol que es ponia rere seu i la xiscladissa de la canalla que no es cansava mai de jugar en un parc que era ben a la vora. I de sobte, uns copets a la cuixa. El pregoner sense pregó mai s’hauria imaginat que la inspiració arribés d’aquella manera. Al seu costat s’hi havia assegut un talp que se’l mirava amb ulls d’interrogació. Com si aquella bestiola entengués tot el que li havia rondat pel cap darrerament. Així doncs, no se li va fer estrany adreçar-se al talp i preguntar-li: “Tu que has foradat tots els racons d’aquest poble, t’has infiltrat en horts i jardins, segur que coneixes millor que ningú aquesta terra. Tu que ets membre d’una espècie que va arribar aquí abans que les persones, digue’m què carai haig de dir jo en un pregó?”. Encara ara el pregoner sense pregó no sap si allò va passar de debò o si es tracta d’un record distorsionat per la memòria, però acabada la pregunta, el talp se li va enfilar a l’espatlla i li va xiuxiuejar la resposta que el pregoner sense pregó havia estat esperant tot l’estiu.

La nit del pregó de Festa Major, una nit d’agost com aquesta, el pregoner es va enfilar a l’escenari amb una petita certesa. Una veritat tan petita i esmunyedissa com un talp. En moltes ocasions no cal ser la persona més adequada per assolir un propòsit. N’hi ha prou amb posar-hi ganes, il·lusió i el poc talent del que es disposi per respondre a la confiança dipositada pels altres. També havia comprovat que hi ha llocs amb tant d’encant que són capaços de fer l’impossible. Com per exemple, deixar un locutor de ràdio sense paraules. Aquella nit d’agost, el pregoner sense pregó va fer exactament el que li semblava que un talp li havia aconsellat un vespre al capdamunt d’una cinglera. Va treure el cap a la Plaça Major del poble, va mirar als assistents i, amb el sentiment que li provocava aquell poble que s’havia fet un forat al seu cor i a la seva vida, va proclamar VISCA TAVERTET i MOLT BONA FESTA MAJOR!!!              

Bolets

Setembre 6, 2014 § 2 comentaris

A les portes del mes de setembre tot es precipita. Ho hem vist en la vida política, s’intueix en l’econòmica i ho vivim profundament en la familiar. Per si tot això semblés poc, aquest estiu estrany de pluges i humitats inesperades també ha accelerat l’arribada del mannà del sotabosc. És inevitable, l’aparició anticipada de bolets dispara la libido micològica dels amants de les floridures silvestres. L’entusiasme del boletaire és encomanadís i l’emoció amb què celebra les seves captures provoca una enveja que potser no és sana del tot, però tampoc va carregada de malícia. Més enllà de la seva faceta gastronòmica, el bolet simbolitza amb precisió el tarannà i el comportament de la terra on més se l’aprecia.

Pinetells, rovellons, ceps, llenegues, rossinyols, pollancrons, carreretes… Les varietats i denominacions dels bolets són inabastables. N’hi ha de minúsculs i de monumentals. Alguns d’insípids i d’altres que embafen amb el seu gust. Uns es troben sense esforç, mentre que per localitzar els més amagats cal recórrer a l’espeleologia i la providència. Bolets que fan caure les llàgrimes, que deixen indiferent o que, si més no, fan passar l’estona amb un àpat acceptable. Bolets bons i dolents. Vitals i mortals. Bolets que generen consens i bolets que s’accepten amb matisos. I, per descomptat, sempre hi haurà gent que no li agradin gens els bolets.

La columna que esteu llegint també és un bolet. I avui és l’últim dia que la podreu collir. Ha crescut lliure, sense pressions entre pins estilitzats i alzines centenàries. Cada setmana tornava a aparèixer esperant acabar al vostre cistell. Gràcies als qui hi heu anat passant per recollir-lo. Queda un sincer sentiment de gratitud per a qui l’ha protegit i ha permès que florís en aquest racó tan imponent. Canvia el temps i aquí arrelaran espècies més sòlides. De bolets n’hi seguirà havent sempre, malgrat que ja sabem com són. Mai se sap on tornaran a sortir. Fins aviat.

Publicat al Diari ARA el 31/8/2014

Minut de silenci

Abril 26, 2014 § 1 comentari

Seixanta segons per commemorar una vida. Més enllà de textos de lloança, hashtags solidaris, reculls de fotografies, hores de vídeo i estàtues de bronze, no hi ha tribut més commovedor que un minut de silenci. En un món on tot fa soroll i, a més, vol fer-ne, emmudir durant una estona per retre un homenatge pòstum és un acte majúscul de consideració i respecte. Durant aquell parèntesi temporal, renunciant als escarafalls del lament i el brunzit de la ràbia, participem d’un instant excepcional en què compartim el silenci de qui ens ha deixat. Ara bé, mantenir aquesta actitud insonora és molt més difícil del que pugui semblar. I per aquest motiu, bona part dels minuts de silenci acaben durant trenta segons.

Convidar un ésser humà a restar en silenci absolut durant un minut és demanar-li molt. A més de racional, és un animal comunicatiu. Li resulta tremendament difícil passar aquella estona sense fer un comentari, un xiuxiueig o un llambregada al mòbil per enviar una ballarina de flamenc a través de WhatsApp. Malgrat això, hi ha moments especials i persones assenyalades que, en desaparèixer, generen un minut de silenci espontani i íntim. Sense que ningú el convoqui, cadascú allà on sigui li ret el seu homenatge amb seixanta segons de serenitat silenciosa. Una estona mínima que condeix més que tres hores de discursos i panegírics.

Durant aquell instant de silenci, el nostre cervell esdevé en un Powerpoint acceleradíssim. Vivències, impressions, records, sentiments se succeeixen com un bombardeig emocional. Mil frames per segon es projecten en les parets de la memòria per retrobar-nos –potser per últim cop- amb l’essència de qui ens ha deixat. Tot això és el que passa durant un minut de silenci abans d’una eternitat. Un minut de silenci en què hem de dir “fins sempre” a qui voldríem estar dient “fins ara”.

 

Faig fàstic

Març 22, 2014 § 7 comentaris

     La història va així. Carolina Punset, filla de l’eminent divulgador científic, s’incorpora a les files de Ciutadans, i el realitzador del programa humorístic “La segona hora” de RAC 1 -un servidor, ves per on- reflexiona sobre els tràngols que provoquen els fills quan se’ls descuida. “La criatura se li ha fet de Ciutadans. N’hi ha uns que s’enganxen a les drogues, doncs altres es fan de Ciutadans” Els retuits corren com la pólvora i el document arriba a oïdes de Jordi Cañas, que, en el transcurs d’una entrevista a la COPE -on si no?-, converteix un acudit qüestionable en una ofensa monumental i, fent un hàbil i sobreactuat aiguabarreig de política, mitjans i ideologies, sentencia que RAC1 li fa fàstic.

     El fenomen no és nou. Potser per alguna mena de trastorn digestiu, Jordi Cañas s’associa sovint a la repugnància. Les coses, o li plauen o li fan fàstic. Pura visceralitat política. En aquest cas, però, cal aclarir a l’histriònic portaveu de Ciutadans que qui li ha de fer fàstic sóc jo, no apunti més amunt. I no em sap greu. De fet, li agraeixo -i em sorprèn molt- que encara no m’hagi titllat de nazi, comparat amb Goebbels o definit com el Mengele de la radiodifusió. Una deferència generosa que li vull agrair des d’aquest article disculpant-me amb els votants de Ciutadans si s’han sentit ofesos. I amb els drogoaddictes també, per descomptat.

     Encara que li sembli sorprenent a Jordi Cañas, n’hi ha que no fem de l’insult i l’ofensa el motor dels nostres actes. Suposo que això ha de resultar difícil d’entendre a qui té un nom que, combinat amb la forma verbal “insulta”, genera gairebé dos milions de resultats a Google. Un fet especialment greu quan es tracta del portaveu i cara molt visible d’un partit polític que es proclama defensor de la pluralitat, la llibertat i els drets dels ciutadans per sobre dels territoris. M’agradaria molt creure que és així. Però em temo que no vaig prou drogat per fer-ho.

Nit de res

gener 5, 2014 § Deixa un comentari

D’ aquí unes hores, les cases del país s’ompliran de rialles, xisclets d’emoció i laments per l’endèmica falta de piles. Un any més, els únics reis que compten fins i tot amb el vistiplau dels més republicans hauran repartit regals entre la mainada, segurament amb excessiva generositat i tirant de crèdit reial, que, com se sap, és gairebé infinit.

Malgrat això, hi ha moltes criatures que en la nit més esperada pels infants no rebran res. No hi haurà visita reial ni regals ni cel·lofanes impossibles de desembolicar. Així mateix, aquesta nit Ses Majestats no donaran l’abast repartint carbó i, lamentablement, aquells que de debò en mereixen a carretades demà es llevaran tan amples en un menjador impol·lut. Ni tan sols trobaran carbó de sucre, que té gust d’esbroncada afectuosa. Aquesta nit no hi haurà carbó per a aquell que es fa polític per tocar poder i no amb voluntat de servei. No li caurà una tona de sutge pel cap a l’estrella mediàtica que tortura psicològicament el seu equip fins a causar desercions, crisis professionals i personals.

Res de carbó per a aquell veí que fa sonar música techno a tot drap a les tantes de la matinada, ni per als que no recullen la seva safata del Pans & Company. Avui no escarmentaran a base de carbó els que premen l’accelerador quan un vehicle els vol avançar per l’esquerra, aquell que destrossa les façanes alienes amb grafits de nul·la qualitat artística, o la que, al metro, fingeix que està llegint per no haver de cedir el seient a una persona gran. On no poden arribar els Reis d’Orient amb la seva relativa omnipresència, confiem que ho faci la iniciativa popular amb una recollida de carbó per als que s’entesten a fer-nos la vida més desagradable. Desitgem que no hi hagi cap nen sense joguina ni cap malparit sense carbó.

Riure’s de la Bibiana Ballbè

Desembre 8, 2013 § Deixa un comentari

Des de fa uns dies circula per la xarxa en forma de retuits i enllaços a Facebook l’article Bibiana Ballbè com a símptoma o la cultura de la riota http://pensacions.blogspot.com.es/2013/06/bibiana-ballbe-com-simptoma-la-cultura.html . L’autor d’aquest text amb títol inequívoc és l’eminent professor d’història de l’art Joan M. Minguet, que argumenta l’estat d’alarma i angoixa cultural que li ha provocat la futura implicació de la periodista i agitadora cultural al Centre d’Arts Santa Mònica. El professor fa un esforç per no posar-se visceral, però poc es pot esperar d’un article que comença dient “No conec la Bibiana Ballbè. I no hi tinc res en contra”. Si realment fos així, quin sentit tenia seguir escrivint?

A partir de l’exemple de la Ballbè, el professor Minguet denuncia el fet que la gestió i acció cultural passi a mans d’un “periodisme en el qual l’esperit crític queda diluït entre les riotes i les frivolitats. El ha! ha! ha!” I els símptomes, pobre, se li multipliquen perquè també qüestiona el paper que han de tenir en Toni Soler i en Miquel Calçada en la commemoració del tricentenari del fatídic 1714. Segons la visió acadèmica de Minguet, el currículum previ en la cultura de masses de Ballbè, Soler i Calçada els desautoritza per fer cap contribució important en la cultura il·lustrada. Vet aquí l’apartheid cultural.

Jo sí que conec la Bibiana Ballbè. I hi tinc molt a favor. Em passa igual amb en Toni Soler i en Miquel Calçada, amb moto o sense. Perfils professionals com els seus poden fer que la cultura i el coneixement no acabin morint en prestatgeries i vitrines empolsinades. La seva experiència dinamitzant continguts, combinada amb l’assessorament d’especialistes com, per què no, el senyor Minguet, poden treure la cultura de la foscor de l’elitisme. No hi ha alternativa, tret que els il·lustrats segueixin entestats a lamentar la “cultura de la riota”. Una cultura frívola que ells mateixos alimenten cada cop que s’enriuen dels qui es proposen aconseguir el que ells no han sabut -o volgut- fer mai.

 

Article publicat al Diari ARA el 23/6/2013. Enllaç directe http://www.ara.cat/premium/opinio/Riures-Bibiana-Ballbe_0_943105736.html

Ovni d’una nit d’estiu

Agost 10, 2013 § Deixa un comentari

A les tantes de la matinada només la lluna creixent trenca la foscor del petit poble d’Osona on començarà la destrucció del planeta. Ningú percep la vibració del plat volador suspès sobre la vila ni la seva delicada fosforescència. Els tripulants són éssers de tecnologia tan avançada que fa segles que no utilitzen euroconnectors. L’objectiu és destruir la Terra, un planeta en franca decadència que, a nivell còsmic, només fa nosa. Una civilització fallida amb milers d’anys d’existència i incapaç de passar un estiu sense incendis, sense col·lapsar carreteres i sense trobar una cançó estiuenca que no provoqui vergonya aliena l’estiu següent. Un simple raig ultrasònic acabarà amb tota aquesta gasòfia.

De sobte, un desconegut so minúscul sorprèn els nouvinguts interespacials. Descobreixen que just sota de l’aeronau un niu acull el naixement de gafarrons. Quatre exemplars d’una varietat de pardal groc trenquen la closca, contemplats des d’un balcó per l’encisadora mirada d’una jove que vesteix un fresc pijama d’estiu. Els alienígenes s’entendreixen amb l’escena i avorten la missió fins l’any vinent. Aleshores, si a la Terra no tenen ous ni pijames d’estiu, faran esclatar el planeta.

(Publicat al Diari ARA el 10/8/2011)