Pregó Festa Major de Tavertet 2015

Agost 28, 2015 § Deixa un comentari

Bona nit a tothom. Gràcies per acompanyar-nos en la lectura del pregó de la Festa Major de Tavertet d’aquest 21 d’agost de 2015. En primer lloc, vull expressar l’honor que representa que hagueu confiat en mi per preparar-lo. Moltes gràcies al consistori i la comissió de festes per la proposta i, ja de pas, dir-vos que em sap greu que no haguéssiu trobat ningú millor. 
En segon lloc voldria demanar-vos disculpes perquè aquesta nit no tinc cap pregó per llegir-vos. No sé si ho sabeu tots, però jo em guanyo la vida a la ràdio, i la gent d’aquell mitjà acostumem a tenir molt “cuento”, molts en vivim i per això, en lloc d’un pregó, el que us porto aquesta nit és un conte. I com que diuen que tots portem un nen a dins, sobretot les embarassades, espero que us agradi. Es titula…

“El pregoner sense pregó”

Vet aquí que una vegada, no fa pas massa temps, un jove i atractiu locutor de ràdio –aquí es nota que el conte és meu- va rebre la proposta de preparar el pregó de la Festa Major del petit poble on estiuejava. Per indicació de l’alcaldessa, qui li ho va demanar va ser l’amo de l’únic hostal d’aquell indret, un nervi d’home que tot el que tenia d’inquiet també ho tenia de bon cor. “Ens encantaria que fessis el pregó de Festa Major. Et faria il·lusió?”, li va preguntar amb entusiasme. Molt afalagat, però creient que no havia fet prou mèrits per aquella distinció, el locutor va voler declinar la proposta i va començar a excusar-se: “Esclar que sí, però jo…”. Encara no havia acabat la seva resposta que el bon hostaler ja l’estava felicitant. “Has dit “esclar que sí”, oi? Fantàstic!! Vaig a esbombar-ho per tot el poble”. Quan el locutor va concloure la seva argumentació per no fer el pregó, tot el que quedava de l’amo de l’hostal era el núvol de pols que havia aixecat en marxar esperitat a anunciar als quatre vents i als tres carrers del poble que ja tenien pregoner per la Festa Major.
“Per què jo? Què diré a aquesta gent del seu poble que ells no sàpiguen?”, es preguntava el pregoner investit a contracor. De fet, aquell era tot just el setè any que passava les vacances en família en una vila que els havia robat el cor des del primer cop que hi van posar els peus, gairebé per accident. Des de llavors es passaven l’any comptant les hores que faltaven per escapar-s’hi tan sovint com els fos possible. Tot i així, no veia el motiu per haver estat escollit el pregoner d’aquell any. Al poble hi sobraven persones més adequades que ell per complir aquella funció. Hi havia eminents historiadors en safareig local, poetes cantaires, arquitectes amb bons fonaments, plusmarquistes de piscina municipal, experts en cervesa de barril amb el do de l’omnipresència, audaços buscadors de bolets, advocats de casos perduts, economistes amb la mà foradada, periodistes ermitans, excursionistes de pedra picada, ciclistes de pinyó gros o cuiners i cuineres tan bons que això de les estrelles Michelin els semblava un sopar de duro.         

Assumint que no hi havia marxa enrere, el pregoner sense pregó es va posar a rumiar-ne el contingut. Tenia unes quantes setmanes de marge i tard o d’hora, va pensar, alguna cosa se li acudiria. Va fullejar llibres que repassaven de dalt a baix tots els aspectes d’aquell poble. Parlaven de la història, l’arqueologia, la geografia, la biologia, l’orografia, la genealogia i la xafarderia d’aquelles contrades. Semblava mentida que un poble tan menut donés per tantíssima literatura. Però lluny d’inspirar-lo, aquell allau de dades van aclaparar el pregoner i encara es va sentir més incapaç de dir res de nou sobre aquell petit poble que el desbordava.

Se li va ocórrer aleshores que, potser, el millor seria parlar amb la gent del poble per saber què podria explicar al seu pregó perquè veritablement valgués la pena. Uns li van recomanar que apel·lés a transcendència, que busqués valors universals en qualsevol detall que li oferís aquella vila. Allò de la grandiloqüència sempre funcionava. D’altres li proposaven que fes una mena de sermó laic per alliçonar els assistents sobre la imperfecció de la seva existència. També li van suggerir una oda autocomplaent que fes feliç a tothom o que aprofités el pregó per reclamar gandules noves per la piscina, abans que algú es fes una contractura d’esquena o, a més d’una insolació, agafés el tètanus. En aquell moment, el pregoner sense pregó va entendre que mai faria un text que satisfés tothom. Hauria de jugar-se-la i tirar pel dret; apostar per una idea, per molt escabellada que semblés i convertir-la en un pregó. Només li calia trobar un bri d’inspiració, una espurna de creativitat. El pregoner sense pregó es va convèncer que les muses li vindrien si un capvespre s’asseia a l’extraordinari mirador panoràmic que aquell petit poble tenia al capdamunt d’una cinglera.

Allà assegut, el pregoner va tancar els ulls tot esperant que alguna ocurrència brillant se l’instal·lés al pensament. Notava el ventijol que li fregava la pell, la lleu escalfor del sol que es ponia rere seu i la xiscladissa de la canalla que no es cansava mai de jugar en un parc que era ben a la vora. I de sobte, uns copets a la cuixa. El pregoner sense pregó mai s’hauria imaginat que la inspiració arribés d’aquella manera. Al seu costat s’hi havia assegut un talp que se’l mirava amb ulls d’interrogació. Com si aquella bestiola entengués tot el que li havia rondat pel cap darrerament. Així doncs, no se li va fer estrany adreçar-se al talp i preguntar-li: “Tu que has foradat tots els racons d’aquest poble, t’has infiltrat en horts i jardins, segur que coneixes millor que ningú aquesta terra. Tu que ets membre d’una espècie que va arribar aquí abans que les persones, digue’m què carai haig de dir jo en un pregó?”. Encara ara el pregoner sense pregó no sap si allò va passar de debò o si es tracta d’un record distorsionat per la memòria, però acabada la pregunta, el talp se li va enfilar a l’espatlla i li va xiuxiuejar la resposta que el pregoner sense pregó havia estat esperant tot l’estiu.

La nit del pregó de Festa Major, una nit d’agost com aquesta, el pregoner es va enfilar a l’escenari amb una petita certesa. Una veritat tan petita i esmunyedissa com un talp. En moltes ocasions no cal ser la persona més adequada per assolir un propòsit. N’hi ha prou amb posar-hi ganes, il·lusió i el poc talent del que es disposi per respondre a la confiança dipositada pels altres. També havia comprovat que hi ha llocs amb tant d’encant que són capaços de fer l’impossible. Com per exemple, deixar un locutor de ràdio sense paraules. Aquella nit d’agost, el pregoner sense pregó va fer exactament el que li semblava que un talp li havia aconsellat un vespre al capdamunt d’una cinglera. Va treure el cap a la Plaça Major del poble, va mirar als assistents i, amb el sentiment que li provocava aquell poble que s’havia fet un forat al seu cor i a la seva vida, va proclamar VISCA TAVERTET i MOLT BONA FESTA MAJOR!!!              

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Pregó Festa Major de Tavertet 2015 at Estat propi.

meta

%d bloggers like this: